De vegades, penetrar en l’univers de Nathalie Rey és com endinsar-se en el país de les meravelles de Lewis Carroll, en el sentit que és un món aparentment absurd i sense ordre en el qual res no és el que sembla, i tanmateix ple de revelacions. Només posar un peu en una de les seves instal·lacions, tens la sensació que el món s’ondula i tot es capgira. Et sents atrapat en un entramat d’astúcies, de girs lingüístics i estratagemes visuals i estètiques que fan que les lògiques del món real deixin de ser útils per orientar-s’hi. I no obstant això, el seu món és real, tremendament més real que el que hi ha a fora, només que l’habiten tot d’escletxes que et fan travessar portes que no sabies que existissin. Però perquè això passi t’hi has d’abandonar, deixar-te anar i no posar en dubte les relacions que proposa, o en tot cas reservar-te aquesta opció per a després de l’experiència.

Aquesta sensació d’estranyesa que poden causar els seus treballs és el resultat de l’habilitat que té Rey de posar en joc intel·ligències i percepcions diverses, de desencallar els processos de comprensió a través de metàfores, girs i associacions que connecten amb la realitat sense descriure-la, a base d’al·lusions i lectures esbiaixades capaces d’enregistrar una gran diversitat de perspectives i matisos. Tot i que l’artista no es planteja una negació radical del coneixement establert, sí que presenta una actitud crítica a la reducció conceptual dels missatges que ens transmeten els mitjans, que sovint desatenen parts essencials del contingut, de vegades tan importants o més per a comprendre el món en què vivim.

Però, per què es generen aquestes relacions fortuïtes? Com és que la intuïció pot ser més precisa que el càlcul de dades? Quines són les imatges que importen? És la metàfora menys certa que la història? No és més real un món caòtic, de temporalitats diverses, contradiccions i absurditats, que el dictat per la burocràcia i l’ordre? De fet, les informacions que percebem en el dia a dia estan plenes de senyals, però el marc cultural ens en limita les lectures i la manera d’abordar-los. Llavors, com pensar el desastre de Fukushima des de la innocència de la infantesa? Com entendre el confinament plantejat com un estat de setge i la ciutat presa pels animals? És possible articular fets aleatoris i fantasiosos entorn d’una experiència viscuda aparentment banal per transcendir-la? Poden conformar totes aquestes contradiccions aparents un corpus estètic premonitori de la destrucció del món?

Les escenes de l’apocalipsi s’han codificat al llarg de la història visual a través d’imatges de destrucció, focs, enderrocaments i càstigs divins, però Rey s’hi submergeix sense omplir-nos de pols i cendres, alliberant-nos de missatges sobrenaturals aterridors i catastròfics, per a enfrontar-nos a les nostres pròpies accions, individuals o col·lectives, que en posar en perill la supervivència de l’espècie, han portat a descriure la situació actual com l’era de l’antropocè, per l’impacte que té l’activitat humana sobre els ecosistemes terrestres.

El títol de l’exposició és prou eloqüent, en referir-se a l’apocalipsi en temps present, marcat per la immediatesa de l’adverbi ‘ara’. Però també conté referències i dislocacions, com la clara citació del film de Francis Ford Coppola “Apocalypse now”, una obra que aborda l’absurditat de la guerra, però és també un procés de cerca interior. A més, ella el fa grinyolar introduint una barreja d’idiomes, la primera paraula en castellà, la segona en anglès, de manera que els dos substantius xoquen entre ells i es dispersen en dues direccions, l’imaginari de l’apocalipsi per una banda i la pressió del temps present i, per tant, la impossibilitat d’un futur, per l’altra.

Així, “Apocalipsis now” recull un conjunt de treballs a través dels quals Nathalie Rey emergeix des de diferents moments i situacions, amb connexions i disjuncions, per a reflexionar a través de diferents registres sobre la destrucció a què estem sotmetent el planeta, i el risc per a la supervivència de l’espècie que això comporta. L’artista es fixa en la destrucció física, però també en la dimensió moral dels actes que la provoquen, per això els girs estètics, narratius i del llenguatge li permeten introduir-se en àmbits del pensament que connecten amb altres maneres d’entendre el món i sabers alternatius a la ideologia hegemònica dels règims polítics i econòmics dominants.

 

Mercè Alsina

In el mar / la mer, various recurring topics in Nathalie Rey's work – such as children's imagination, shipwreck understood as failure, the denunciation of contemporary consumer society, and environmental catastrophes caused by human beings – are interwoven with a clear common thread: the sea.

 

In Nathalie Rey’s projects, the sea (la mer) appears powerful but serene, beautiful but dangerous, representing peace and calm and at the same time harboring shipwrecks, battles, and environmental disasters. It gives us shelter and feeds us, and it is the mother (la mère), referring to the mother with her child and the mother earth that nourishes us, cares for us, and protects us.

 

From these two terms and their symbolism comes the title of the exhibition: el mar and la mer, the latter when written in the phonetic alphabet represents two homophonic words in French with different meanings (sea and mother). Rey thus creates a visual play on words and uses what they symbolize for her to speak of humanity, wars, catastrophes, and – in short – of our mother earth based on her children’s imagination and through apparently innocent objects.

 

Various works that make up the exhibition evoke the artist's childhood memories of her grandmother's village in Belle-Île-en-Mer, an island off the Atlantic coast of northern France. For instance, La Danza de Los Ahogados [The Dance of the Drowned] and Tas No.10, two installations in which the artist uses objects that she found in her grandmother's house–such as life jackets and penguin-shaped bowling pins– and the memories and stories they contain in order to raise her voice against socio-environmental tragedies.

 

This is the case with the story behind TasNo.10 (2014), composed of a series of large penguin pins piled up on top of each other (hence the title Tas, which means “pile” in French). Here, Rey takes as her starting point her personal experience when coming across these penguins at a time that coincided with a tragic family circumstanceto create another branch of the Tas series (2013-2018), in which the artist refers to leaked photos of the Abu Ghraib camp after the US invasion of Iraq which showed a pile of naked bodies of the prisoners tortured by camp officials.

 

The same happens with La Danza de Los Ahogados (2020), in which life jackets hanging from the ceiling and belonging to the ship of the artist’s grandfather, a navy captain, refer to current problems of migration with the closure of borders and the drama of the pateras, a clear allusion to the sea when it comes to shelter and social, economic, and ecological misfortunes.

 

For Nathalie Rey, the sea also reflects the irreversible effects of climate change and the consequences of human footprints on the environment through the consumption of plastic. This is what she tells us in her project Naufragio (Shipwreck, 2012-2020), which was born after she read the news about twelve shipping containers that fell into the water during a storm in the Pacific Ocean, one of which contained thousands of children's bath toys that were left floating and contaminating the sea for years. Here, the artist recreates part of this adventure with an installation of rubber ducks on a beach in the Maresme that she captures in a series of photographs (Shipwreck I, 2012). Nathalie Rey also exhibits a variant (2019) of this project, composed of hundreds of these plastic ducks, yet this time piled up inside a bathtub about to overflow, which can be understood as a metaphor for the sea and consumer society with a nod towards the world of children, pure and heartless at the same time.

 

A few yearsafter the first Shipwreck work, Rey recreated the scenario but this time representing the shipwreck of thousands of differently colored Kinder Surprise eggs that invaded the island of Langeeog, on the Baltic Sea coast, in Shipwreck II (2017), an installation composed of metallic sandbanks filled with pink sand and hundreds of chicken eggs. In this case, the artist wanted to emphasize the contrast between the natural and the artificial, the real and the false, by replacing beach sand with pink artificial sand andby using biodegradable chicken eggs in place of the plastic eggs.

 

With Shipwreck III (2018-2020), Nathalie Rey has begun another active process of transformation in nature, this time not based on events such as the shipwreck of rubber ducks or Kinder eggs, but creating her own narrative. Rey symbolically contaminates different landscapes with the very material that she denounces: plastic. The artist thereby intervenes voluntarily in the different scenarios, scattering hundreds of colored plastic jars and creating a landscape that visually attracts the spectator's eye but which, in the end, denounces the harshness of reality.

 

The works of this series shown in the exhibition illustrate interventions that took place this year (2020), some of which were documented in photographs and printed on vinyl canvas, such asCap de Grillson the Costa del Garraf and Port Skeul on her grandmother's island, and others documented in video, as we can see in the action that took place in Belle-Île-en-Mer, giving the video its title (Belle-Île-en-Mer). An action consistingnot only of dispersing plastic but also of collecting it later, with the desire to awaken consciousness and set an example.

 

It is worth highlighting that the final stage of the Naufragio project has also had an educational and participatory side, in which the artist – with the intention of promoting cooperation and collective thinking around what she denounces through her projects – has worked with various collectives linked to the environment and with groups of children in collaboration with schools, making the "Taller d'Art". Sharing her concerns and her creative process, Rey has opened a dialogue between her work and the children's imagination to create works of art with them from plastic waste, taking action and transmitting her message.

 

Nathalie Rey is currently working on other ramifications of her artistic process, as in Donnant 1 (2020), a black-and-white print in a wooden and methacrylate box in which the artist intervenes in the photographic medium rather than directly in the landscape. By nailing colored pins that refer to plastic bottles into the black-and-white photographs, Rey also reinforces the contrast between the natural and the artificial. Then there is the photographic series La Balsa de Santa Susanna de Vilamajor (2020), a project she is developing with the artist EnricMaurí, and in which she once again "contaminates" the landscape – this time not with plastic jars,but with some of her fetish objects, such as rubber ducks or stuffed animals. Composed of five color prints, both this series and Donnant1 refer to places the artist has visited and that have meaning for her.

 

In Plastic Sea (2019-2020), Nathalie Rey makes visible through her inverted maps what is invisible to our eyes: the massive amount of waste that ends up in the oceans. Composed of twenty circular canvases (in the exhibition we can see four of them: Plastic Europe, Plastic America, Plastic Asia, and Plastic Africa), in this series the artist hand-stitches thousands of colorful plastic pearls that symbolize the enormous garbage dump in oceans, seas, and lakes. A meditative action that requires patience and precision and through which Rey denounces a global problem.

 

So too in Noticias 2, a series of nine black-and-white images that the artist has taken from press clippings and altered in a subtle and almost unnoticed way, alluding to the manipulation and falsification of the mass media and consumer society that Jean Baudrillard[1]discusses. In this work, as in the others, Rey alters the narrativescoming from stories and images that speak of tragedies caused by human beings (such as the Nazi Holocaust or the atomic bombs of Hiroshima and Nagasaki) to move between the false and the real, the natural and the artificial, the beautiful and the terrible, and between innocence and cruelty.

 

A game of dualities which Nathalie Rey navigates to tell her own story of humanity from her personalpoint of view and to vindicate collectivism over selfishness and individualism, because, with intention and action, we could all turn something destructive into something constructive by recycling or reusing what we are polluting with.

 

In el mar/la mer, the sea becomes a tragic-sweet leitmotif, like the passage from childhood to adulthood, or the history of humanity, with its advances and at the same time its misfortunes. Nathalie Rey, an artist aware of the era in which she lives, therefore proposes new paths of transformation that inviteus to conceive the world from empathy and conscience.

Olga Sureda

Naufragio

Galería Alalimón, Bcn

28.11.19 – 24.01.20

El proyecto Naufragio viene de años de trabajo, y fue inspirado por distintas desgracias y accidentes ambientales.  Desde la tormenta que en 1992 hizo que un carguero perdiera su transporte de miles de juguetes de plástico en el océano pacífico, o las miles de cápsulas de huevos Kinder, piezas de Lego y otros envoltorios plásticos que invadieron la isla Langeoog en el Mar báltico al norte de Alemania, hasta llegar a la alerta mundial actual sobre el estado de los océanos, su flora y su fauna.

 

En esta exposición se podrá ver una selección de obras que hablan sobre la contaminación del mar y de todo el planeta por elementos ajenos a la naturaleza (la goma y el plástico) creados por el hombre, desde un punto de vista al mismo tiempo tierno y cruel, donde sus protagonistas son en su mayoría juguetes, bellas perlas y alfileres de colores o coloridos envases de postres para niños que se posan alegre y peligrosamente en nuestro planeta.
 

Nathalie Rey tiene un recorrido como artista multidisciplinaria desde el año 2010. A partir de 2012 comenzó a trabajar su serie de Naufragios, en paralelo con otros proyectos siempre unidos por una línea argumental: la infancia y, por sus obsesiones: la deriva de nuestro planeta.

 

Wonderland

en la galería el Catascopio

8.06 – 28.07.2018

En el país de las maravillas, todo es guapo, colorido, suave; las flores crecen en las paredes, pájaros exóticos cantan en su jaula, un circo da representaciones sin cesar, la osa mayor brilla eternamente, incluso existe un pasaje secreto hacia un mundo pintado entero de rosa...

Pero pasan las horas y el sortilegio se disipa poco a poco; las flores, la corona del rey o el sombrero del bufón resultan ser restos de peluches descartados, los pájaros dejan uno a uno de cantar al darse cuenta que jamás podrán salir de su cárcel, la varita mágica de Hello kitty queda tapada por unas nubes amenazantes de osos peludos, los clowns del circo terminan borrachos en una orgia descomunal, el monstruo azul empieza a desprender radiaciones letales y la entrada del pasaje se cierra subrepticiamente. Una lástima para los que se hayan quedado adentro...

 

Monstruos eternos

Exposición en LaContra Centre de Creació

Del 20 de octubre al 11 de noviembre de 2017

El título, se lo robé a un periodista que describe así a los personajes que fotografiaba Jane Arbus; los locos de los manicomios, la obsesión de una vida.

Hace rato que hablo de mis obras como “monstruitos” (a veces les hablo).

Muchas cosas son monstruitos. Cuando éramos pequeños, mi madre nos llamaba sus monstruitos. Muchos monstruitos por todas partes.

Son seres inquietantes pero tiernos; un poco feos, imperfectos, acaparan nuestra energía, nuestro amor, nuestra frustración también. Son nuestros padres, nuestros hijos, reales o imaginarios, un montón de criaturas conectadas cada una con un cordón umbilical, paridas con prisa.

En esta exposición, la mayoría de los monstruitos son peluches a los que arranqué los ojos y las orejas, y como no era suficiente, los destripé rotundamente y aplasté en un lienzo. Quizá fue un sobresalto de remordimiento lo que finalmente me hizo tejer (en lugar de descoser) con algodón y lana algunos monstruitos con cabeza de elefante u oso hormiguero. Aunque, el gesto siendo demasiado tierno, se tomó rápidamente la decisión de encerrarlos en una jaula. Y ahí, quizá haya que decir que leí mucho a Boris Vian cuando era adolescente.

Ahora, ¿qué hacen estos cientos de huevos en arena rosa? Como el resto, no estoy segura de entender. Siempre puedo explicar que cuando era joven, fui a Bali y me chocó mucho que las playas de los blancos sean blancas y las de los negros, negras. Agreguen el hecho de que hace unos meses miles de huevos Kinder se encallaron en una isla en el Mar del Norte. No dio muchas vueltas en mi cerebro. Pero de ahí a decir que tiene sentido...

Será una presentación un poco absurda. Ni hablar del contenido de la exposición; peluches y huevos. Monstruitos.

Realmente, creo que hace rato que me he convertido en uno de ellos.  Quizá ahí está la clave...

Barcelona, septiembre de 2017

(Casa Tomada)

Exposició col·lectiva al Konvent (Cal Rosal. Berguedà. Barcelona)

Del 2 de setembre a l’1 d’octubre de 2017

DeGalindo, Jose Luis Tercero, Nathalie Rey, Ricardo Portero

 

Quina relació es pot establir entre dos germans, quatre artistes i sis monges carmelites...?

 

 

Casa Tomada és el títol d’un conte aparegut al primer llibre de contes de l’escriptor argentí Julio Cortázar, Bestiario, l’any 1951. Any en què perfectament sis monges religioses  podien haver habitat les estances d’una gran casa, la de Cal Rosal a la comarca del Berguedà de la província de Barcelona, de la mateixa manera que els dos germans del conte ho feien a la gran mansió espaiosa i antiga de la ciutat de Buenos Aires. Els intrusos són els quatre artistes que paulatinament es van apoderant de les diferents estances de la gran casa amb els seus treballs artístics (i les seves obsessions) en diferents àmbits de creació  com la fotografia (Ricardo Portero) la pintura i l’escultura (Nathalie Rey) , les instal·lacions i objets trouvés (DeGalingo) i la pintura (José Luis Tercero).

 

Segons paraules del propi Cortázar, aquests contes entre els quals es troba Casa Tomada, van ser escrits com una mena d’auto-teràpia per sentir símptomes neuròtics que els molestaven i alliberar-se’n... Obsessions, manies, pors, somnis, records, etc.,  d’aquesta mena de matèria estan formats els seus treballs, com els de tants i tants artistes que a través de les seves obres i les seves paraules es resisteixen a ser expulsats del “paradís” si més no, sense haver fet sentir la seva veu, la seva crítica, la seva sensibilitat inconformista.

Intrusos a la gran mansió com a fantasmes del passat. Sorolls imprecisos, remors que bé es poden sentir entre les parets de l’impressionant i vell edifici d’habitacions de les noies que treballaven a la fàbrica dels germans Rosal i Cortina, residència de les monges i de les noies solteres que treballaven a la fàbrica, a l’antiga i primera colònia tèxtil que aparegué a Catalunya l’any 1858.

L’atmosfera de religiositat pertorbada per l’ocupació d’éssers estranys encara que quotidians; secrets inconfessables... Objectes, escultures, imatges inquietants i contrastos casi obscens en forma de fotografies i pintures de gran format envaeixen els espais i parets abans ocupats per paraules, llàgrimes, riures i silencis, per les vides dels treballadors i treballadores d’una de les ex-colònies tèxtils més importants de Catalunya.

 

Va ser durant una de les primeres visites  al Konvent (antic convent de Cal Rosal) que  els quatre artistes es van adonar de la grandiositat del lloc,  per la pròpia història de l’edifici com a antiga colònia tèxtil però també per la història generada com a centre  artístic i cultural poc temps desprès del seu abandonament l’any 1992 per part de les darreres monges que l’habitaven.

Empremtes de tantes i tantes vides que des de la seva construcció cap a l’any 1858 han anat omplint amb records cadascú dels impressionants i misteriosos espais que el conformen: habitacions, despatxos, menjador, petita capella, lavabos, estretes escales irregulars, salons, passadissos, jardins... Un autèntic laberint de misteri i possibilitats que els va obligar a posar en marxa la imaginació per triar un tema a partir del qual abordar l’exposició que ara es presenta.

 

Va ser l’escultora, pintora i dibuixant Nathalie Rey (París, 1976) com bé explica al seu escrit, que de seguida li va venir al cap el conte de Cortázar, Casa Tomada,  en part per la intimidació que li suposava el lloc i la seva immensitat i en part com una declaració d’intencions dels quatre artistes en el sentit de “prendre possessió” d’aquells espais amb les seves obres.

Així, ella mateixa presenta algunes de les seves pintures iniciàtiques sobre una història publicada als diaris del vessament al mar de petits ànecs de goma i com aquests van recórrer milles i milles apareixen escampats a platges i costes. I acumulacions de materials de rebuig, ja siguin cadàvers de vaques (boges), runes o joguines mutilades...  Altres pintures que bé podrien ser escultures de joguines de peluix transformats en petits “monstres” o simplement taques de colors i cosits a la tela amb  precisió de cirurgià. Míssils que són pingüins de fusta o soldats de plom. I més peluixos reconvertits en “monstruitos” -segons les seves paraules- penjats del sostre...

Tot un món d’infantessa i  d´històries quotidianes a cavall entre la tragèdia i l’esperança, entre la tendresa i la tristor.

 

DeGalindo (Barcelona, 1972) artista multidisciplinar, fidel com sempre al seu esperit d’investigador  -i d’experimentador-  de les deixalles urbanes (i icones dels mass media), ens presenta una gran instal·lació a la capella  amb tants materials rescatats del carrer com de la seva pròpia vida i memòria. Fusta, tela, plàstic, goma, metall, pintura, ... “Materiales eternos, transformados de nuevo” segons les seves paraules. Una instal·lació plena de referents també a la imatgeria infantil (pingüins i personatges de ficció com l’inefable Bud Simpson al costat d’un “toro de Osborne” i petites peces de fusta multicolor del seu estimat fill petit, Riu) en què tampoc no falten les seves eternes teles reciclades presentades com a veritables rajoles estampades. I cortines amb transparències esquitxades amb elements pictòrics i reconvertides en làmpades imaginàries...  “Artefactes” escultòrics de materials de rebuig a terra, com a estructures arquitectòniques o penjant del sostre provocant la gravidesa,  producte de la imaginació inquietant d’un artista, d’un “alquimista del bricolatge” que no deixa de tenir la mirada del nen que una vagada va ser i que no deixa de “jugar” amb tot allò que li cau a les mans, aportant no obstant, la seva crítica àcida sobre el present i el consumisme i un passat recent  del nostre país convuls políticament i socialment.   

 

El fotògraf i pintor Ricardo Portero (Barcelona, 1966) ens presenta un seguit de fotografies de mitjà format en paper fotogràfic muntat damunt cartró ploma del que perfectament podria ser la pròpia història de decadència del lloc físic en que ara s’exposen: restes de parets d’antigues fàbriques; esquerdes; racons maltractats i oblidats; restes d’artefactes a terra,... Imatges de parts d’edificis en ruïnes que ens posen en contacte amb les vivències i costums de les persones que els habitaven (i de les que encara ho fan o han tingut relació amb ells). De la mateixa manera que una mirada acurada de les habitacions del convent així com de les seves parets exteriors, balcons i finestres ens diuen moltes coses de tot allò, bo o dolent que ha pogut passar al llarg de la seva història, a vegades fràgil i vulnerable...

 

El pintor i dibuixant José Luis Tercero (Barcelona, 1967) busca clarament la provocació visual -i mental-  amb les seves pintures a partir del contrast entre elements orgànics i animals aparentment poc relacionables entre si, si més no, amb una imaginació convencional... A la gran sala dels pilars, ens presenta  una sèrie de pintures de gran format damunt tela i d’altres damunt paper disposades en forma d’instal·lació penjant del sostre amb cadenes, entre cortines de plàstic translúcid proposant un recorregut entre obscè, visceral i sensual   amb la temàtica ja recurrent en ell des de fa un cert temps, d’aparador de  grans peces de carn d’escorxador obertes en canal però en aquesta ocasió, posades en relació amb un altre tipus de carn, la de noies i nois despullats en actituds a vegades provocatives i sensuals... Allò orgànic i físic, allò morbós i poderós enfrontat a la nostra  -a vegades- perversa imaginació. Una mena de “boutique” d’allò fosc que a voltes no ens atrevim  a pensar, però que com autèntics voyeurs mirem encara que sigui amb un ull cluc...

 

 

PD.: Em consta en converses amb els quatre artistes, que han intentat posar una mica dels seus treballs en l’obra dels altres i tota la sensibilitat i veritat de què han estat capaços. I que la gran empresa d’aquesta mostra col·lectiva els ha suposat formar part d’un conte neo fantàstic que distorsiona un ordre establert...

 

Eliodoro Marquínez.

L’Hospitalet de Llobregat, a 15 d’agost de 2017.

“Construcciones efímeras”

Mostra conjunta de Nathalie Rey i J.L. Tercero

Del 3 al 30 de març de 2017

Centre Cívic Fort Pienc

Inauguració: 2 de març a les 19.30 h.

Horari visita exposició: De dilluns a divendres de 10 a 21 h

Entrada lliure

 

EL títol d’aquesta nova exposició conjunta dels artistes Nathalie Rey (París, 1976) i J. L. Tercero (Barcelona, 1967) podria portar a una certa confusió des del moment que  remet a continguts relacionats amb l’arquitectura. No obstant això, no els resulta del tot aliè  -Nathalie Rey entre d’altres titulacions és llicenciada en arquitectura, J.L. Tercero en B.B.A.A. i un gran amant d’aquesta. Però no es tracta de projectes, esbossos, dibuixos, fotografies o maquetes d’un tipus d’arquitectura que compleix una funció concreta i temporal. Ni tan sols de l’ús de materials d’escassa qualitat per la seva poca durabilitat i tan usats en l’arquitectura efímera.

És a l’essència dels motius que formen part d’una obra-arquitectura entre mental, sentimental i emotiva a la que fan referència amb aquesta mostra:

escultures, pintures, dibuixos, gravats, instal·lacions i fotografies conformen aquesta exposició que intenta per una banda ser un homenatge a aquells elements si bé construïts per l’home que ja formen part del paisatge rural i natural i per l’altra, la denúncia a una acumulació de materials de rebuig perillosos que no n’haurien de formar part i que la societat assumeix com a inevitable i com a preu a pagar pel progrés i la industrialització. Tot amb grans dosis de sensibilitat i fins i tot d’humor i com a veritable exercici d’introspecció i d’estil.

                                                                                                                                                                   

Allò efímer entre la ciutat i la natura.

 

Nathalie Rey presenta per una banda una instal·lació d’escultures en forma de columnes de diàmetres i mides variables i amb materials tan diversos, com guix, pedra, fusta, metall, ciment, parafina, etc., amb  incrustacions d’altres petits elements que formen part del temps i la geografia (fòssils/estrats). Columnes formades amb cilindres d’idèntic diàmetre però diferents gruixos tal com autèntiques “cates” de mostres de terreny estretes amb un penetròmetre. A voltes amb l’arquitectura: columnes que bé podrien anar cap amunt -tot i no haver d’aguantar capitell ni formar part de cap estructura- o fer referència al sòl sobre el qual es sustenten. Efímeres i subtils.

Per altra banda, presenta uns delicadíssims dibuixos en grafit que sempre expliquen la història real d’una catàstrofe natural o com a conseqüència d’alguna guerra però que ens ho fa empassar amb l’anècdota sensible i poètica d’una nova incrustació:  alguns dels seus entranyables “ninots de peluix” que per si mateixos conformen una de les altres temàtiques recurrents en ella.  O bé amb “l’aparició” entre fum, pols o boira de les mateixes columnes, però aquesta vegada dibuixades amb gran detall i una extraordinària sensibilitat.

Dibuixos metòdics en l’execució, en l’ús magistral del grafit amb la delicada representació amb pintura acrílica dels “ninots de peluix” que en la seva significació i referència a la infantesa -també la de la mateixa artista-, edulcoren una temàtica tràgica i devastadora.

J.L. Tercero  presenta algunes de les seves pintures a l’oli damunt tela de gran format i en blanc i negre sobre la temàtica de murs de pedra seca. Elements “descoberts” a la terra dels seus avantpassats, la Manxa i que no per resultar aparentment inútils amb una visió actual deixen de representar símbols, icones d’un passat no massa llunyà respecte els usos que de les pedres i el terreny, feien els seus antics habitants. Petites construccions en forma de murs rectes o lleugerament corbats com a protecció del vent i del fred tant pels antics camperols de la zona, els caçadors i pels animals que utilitzaven per conrear la terra. Construïts amb les mateixes pedres que podien extreure amb l’arada per facilitar les tasques agrícoles -que s’amuntegaven en diferents formes- i que a la vegada servien per construir les seves humils cases a les aldees.

També presenta -per primera vegada a la seva trajectòria expositiva- dibuixos en grafit de diferents dureses, algun gravat a linòleum i sis fotografies analògiques en blanc i negre i paper setinat, sobre idèntica temàtica, si bé amb l’aparició del dibuix d’alguna construcció com a protecció de pous d’aigua o vedrunes i fites de delimitació de parcel·les. O senzillament alguna acumulació intencionada de pedres. Elements que en molts casos formen part del paisatge rural no tan sols d’aquella regió sinó de qualsevol altra en procés de degradació i abandonament. Homenatge a aquests elements oblidats, plens d’història i també de poesia i a meitat de camí entre escultures, tòtems, restes arqueològiques i autèntiques construccions efímeres.

 

“Construcciones efímeres” és una exposició coral que fa un recorregut per diferents àmbits de creació plàstica encara molt vigents al panorama artístic actual, amb el nexe d’unió de les acumulacions de materials pobres i de rebuig en forma de construccions temporals tractats amb la sensibilitat i el respecte que mereixen tant els motius com la mateixa pràctica artística. Una mostra tan clara i directa en la forma i el contingut com plena de subtileses i missatges ocults.

Epílogo

Exposición de pintura y escultura

por Nathalie Rey

en LaContra

del 9 de septiembre al 15 de octubre

 

 

Empezar el año por un punto final... Propósito extraño, pero atractivo…

Uno no escoge el momento de iniciar o cerrar un ciclo; es parte de las vicisitudes de la creación artística.

He de saludar la propuesta de LaContra, porque ya había anunciado el final del ciclo de los apilamientos en el mes de enero, y aquí me dan la oportunidad de celebrarlo con todo el fausto necesario...

Los “Tas” nacieron de la necesidad de establecer una especie de catálogo de las ideas que me han obsesionado siempre. Hoy esta tarea está acabada, lo que me permite pasar con más seguridad a otra etapa de mi trabajo que deseo más libre.

De las 20 obras que constituyen la temática de los apilamientos, he querido enseñar los 5 grandes formatos –por el placer de verlos expuestos juntos al menos una vez – y la instalación de los pingüinos de madera en una disposición nueva. El resto, algunas de las obras que me han permitido hacer la transición hacia el trabajo en curso...

Barcelona, el 30 de julio de 2016.

Puede entenderse de varias maneras el significado de la palabra Rito o Ritual. Como un conjunto de prácticas establecidas que regulan el culto y las ceremonias religiosas o simplemente como una ceremonia que se repite invariablemente de la misma manera. Y no es que cualquiera de las obras y prácticas artísticas que puedan verse en un museo, una sala de exposiciones o al aire libre no posean de alguna manera este componente ritual en cuanto acto humano repetido a lo largo del tiempo, pero con unas intenciones y resultados seguramente acordes a cada momento histórico.         

Quizá no sea necesario remontarnos a las pinturas rupestres y sus finalidades no tan solo puramente estéticas sino, e incluso más importante, la relación de sus prácticas rituales y de magia con la clara pretensión de favorecer la caza, las relaciones grupales o sanación de enfermos, etc. O el uso de pequeños objetos-esculturas en las antiguas civilizaciones para todo tipo de actos y “sanamientos”. El artista era (y posiblemente siga siendo) el brujo, el visionario, el elegido para promover, fomentar y presidir con sus obras dichas ceremonias. La propia actividad artística puede considerarse en sí, un ritual desde el momento en que se repiten gestos y propician situaciones favorables a la creación.

Esta exposición conjunta, dual y complementaria de los artistas Nathalie Rey y J.L. Tercero se constituye en el inicio de una serie de exposiciones-confrontaciones-colaboraciones de artistas que pretende promover la sala de arte LafuturA del barrio del Poble Sec de Barcelona. Una forma de confrontar obras que de alguna manera comparten características tanto ideológicas como estéticas con la intención de ofrecer una visión no tanto doble como complementaria en relación a una temática o ideario estilístico.

Pinturas sobre tela y papel de diferentes técnicas y tamaños con predominio del gran formato, dibujos y esculturas en materiales tan diversos como la madera, el metal, el cemento o la parafina. Alrededor de algunos elementos temáticos propios de rituales mágicos, apilamientos de animales, piedras, juguetes, ropa vieja, carne,… muestran una mirada a veces trágica y alegórica no exenta de humor e ironía.

Una selección de obras que en cualquier caso, no nos dejará indiferentes.

Las obras expuestas por Nathalie Rey en “El fin de la infancia” evocan restos de una inocencia perdida que se superpone a la crueldad de un mundo violento. Nunca mejor arma para denunciar la injusticia, la violencia, y la continua destrucción a la que el hombre somete a su lugar de vida, que exponiéndolas a la ingenuidad de la niñez.

 

Las imágenes de los desordenados juguetes que aparecen diseminados en la exposición nos recuerdan el caos con que los adultos abandonan y arrojan sobre el mundo su terrible violencia, su escandalosa miseria, los peligrosos juguetes de nuestra civilización.

 

El 24 de agosto del año 79 d.C. Pompeya fue enterrada por completo por una terrible erupción del volcán Vesubio.

La ciudad permaneció en el olvido hasta 1748, cuando fue redescubierta. A lo largo del tiempo se desenterraron una gran cantidad de edificios, pero también los cuerpos de los habitantes enterrados por la ceniza del volcán, algunos convertidos en estatuas del horror, agazapándose o intentando protegerse, otros simplemente yacientes, como si la hecatombe los hubiera encontrado durmiendo.

 

En  enero de 1992 un buque de carga que había zarpado de Hong Kong rumbo a América se averió en medio del Océano Pacífico. Por culpa de los brutales balanceos del barco un contenedor se abrió vertiendo su cargamento 29.000 juguetes de plástico para la bañera. Empujada por el viento y las corrientes oceánicas, una flota de patos amarillos comenzó un largo periplo que aún no ha terminado y que ha servido a los científicos para estudiar las corrientes oceánicas de una forma que nunca había sido posible con anterioridad.

 

Hacia finales de abril de 2004, tras la invasión a Irak, un canal estadounidense de noticias expuso las torturas, abusos y humillaciones a reclusos iraquíes por parte de un grupo de soldados estadounidenses. La historia incluía fotografías, y resultó un escándalo político importante en los Estados Unidos y otros países de la coalición. Una de estas imágenes mostraba los cuerpos apilados de los prisioneros desnudos, y recordaba a su vez a los cadáveres apilados de los prisioneros de los campos de concentración nazis.

 

Con estos y otros retales de historia y de su vida, la artista genera su visión personal de nuestra realidad.

Sus obras hablan de superposiciones. Superposiciones de inocencia y de crueldad, de juguetes y de cuerpos, de ironías y tristezas, de aspereza y sensualidad.

Restos de ternura abandonados en un mundo extraño y desolado, perdidos en un paisaje indiferente. Sus personajes a la deriva nos inspiran sentimientos de protección y cobijo, las escenas de desamparo y soledad nos recuerdan la fragilidad de nuestra propia vida, provocándonos al mismo tiempo una emotiva nostalgia.

 

Desde los restos de los cuerpos yacentes sepultados por la ceniza en Pompeya, hasta los patitos de goma que cayeron al Océano (muchos de los cuales todavía siguen en el mar), hasta los cuerpos en Abu Graib, mezclados con sus propios pingüinos de juguete, sus mascotas, o las mujeres-paisaje recostadas y aletargadas como los cuerpos de Pompeya, la belleza de sus obras nos produce sentimientos encontrados: una sonrisa tierna, un guiño cómplice, un onirismo melancólico, pero también nos lleva a un estado reflexivo acerca de la forma en que nos situamos en el mundo.

 

Al recorrer la exposición nos llama la atención cómo los mensajes que emanan las obras vuelven a aparecer una y otra vez, de una obra a otra, así, al finalizar tenemos la impresión de que debemos regresar nuevamente a su inicio, para captar algo que se insinuaba en nuestra percepción, pero que se reafirmaba a medida que avanzábamos. No hay forma de ser indiferente. El mensaje está ahí, sólo nos queda posicionarnos ante el mismo.

 

Marcelo Laugelli

Cel. +34 671570698

Barcelona, Spain

nathalierey2002@yahoo.fr

  • Facebook App Icon
  • Instagram Social Icon