Naufragio
Galería Alalimón, Bcn
28.11.19 – 24.01.20
El proyecto Naufragio viene de años de trabajo, y fue inspirado por distintas desgracias y accidentes ambientales. Desde la tormenta que en 1992 hizo que un carguero perdiera su transporte de miles de juguetes de plástico en el océano pacífico, o las miles de cápsulas de huevos Kinder, piezas de Lego y otros envoltorios plásticos que invadieron la isla Langeoog en el Mar báltico al norte de Alemania, hasta llegar a la alerta mundial actual sobre el estado de los océanos, su flora y su fauna.
En esta exposición se podrá ver una selección de obras que hablan sobre la contaminación del mar y de todo el planeta por elementos ajenos a la naturaleza (la goma y el plástico) creados por el hombre, desde un punto de vista al mismo tiempo tierno y cruel, donde sus protagonistas son en su mayoría juguetes, bellas perlas y alfileres de colores o coloridos envases de postres para niños que se posan alegre y peligrosamente en nuestro planeta.
Nathalie Rey tiene un recorrido como artista multidisciplinaria desde el año 2010. A partir de 2012 comenzó a trabajar su serie de Naufragios, en paralelo con otros proyectos siempre unidos por una línea argumental: la infancia y, por sus obsesiones: la deriva de nuestro planeta.
Wonderland
en la galería el Catascopio
8.06 – 28.07.2018
En el país de las maravillas, todo es guapo, colorido, suave; las flores crecen en las paredes, pájaros exóticos cantan en su jaula, un circo da representaciones sin cesar, la osa mayor brilla eternamente, incluso existe un pasaje secreto hacia un mundo pintado entero de rosa...
Pero pasan las horas y el sortilegio se disipa poco a poco; las flores, la corona del rey o el sombrero del bufón resultan ser restos de peluches descartados, los pájaros dejan uno a uno de cantar al darse cuenta que jamás podrán salir de su cárcel, la varita mágica de Hello kitty queda tapada por unas nubes amenazantes de osos peludos, los clowns del circo terminan borrachos en una orgia descomunal, el monstruo azul empieza a desprender radiaciones letales y la entrada del pasaje se cierra subrepticiamente. Una lástima para los que se hayan quedado adentro...
MGA'17
Monstruos eternos
Exposición en LaContra Centre de Creació
Del 20 de octubre al 11 de noviembre de 2017
El título, se lo robé a un periodista que describe así a los personajes que fotografiaba Jane Arbus; los locos de los manicomios, la obsesión de una vida.
Hace rato que hablo de mis obras como “monstruitos” (a veces les hablo).
Muchas cosas son monstruitos. Cuando éramos pequeños, mi madre nos llamaba sus monstruitos. Muchos monstruitos por todas partes.
Son seres inquietantes pero tiernos; un poco feos, imperfectos, acaparan nuestra energía, nuestro amor, nuestra frustración también. Son nuestros padres, nuestros hijos, reales o imaginarios, un montón de criaturas conectadas cada una con un cordón umbilical, paridas con prisa.
En esta exposición, la mayoría de los monstruitos son peluches a los que arranqué los ojos y las orejas, y como no era suficiente, los destripé rotundamente y aplasté en un lienzo. Quizá fue un sobresalto de remordimiento lo que finalmente me hizo tejer (en lugar de descoser) con algodón y lana algunos monstruitos con cabeza de elefante u oso hormiguero. Aunque, el gesto siendo demasiado tierno, se tomó rápidamente la decisión de encerrarlos en una jaula. Y ahí, quizá haya que decir que leí mucho a Boris Vian cuando era adolescente.
Ahora, ¿qué hacen estos cientos de huevos en arena rosa? Como el resto, no estoy segura de entender. Siempre puedo explicar que cuando era joven, fui a Bali y me chocó mucho que las playas de los blancos sean blancas y las de los negros, negras. Agreguen el hecho de que hace unos meses miles de huevos Kinder se encallaron en una isla en el Mar del Norte. No dio muchas vueltas en mi cerebro. Pero de ahí a decir que tiene sentido...
Será una presentación un poco absurda. Ni hablar del contenido de la exposición; peluches y huevos. Monstruitos.
Realmente, creo que hace rato que me he convertido en uno de ellos. Quizá ahí está la clave...
Barcelona, septiembre de 2017
(Casa Tomada)
Exposició col·lectiva al Konvent (Cal Rosal. Berguedà. Barcelona)
Del 2 de setembre a l’1 d’octubre de 2017
DeGalindo, Jose Luis Tercero, Nathalie Rey, Ricardo Portero
Quina relació es pot establir entre dos germans, quatre artistes i sis monges carmelites...?
Casa Tomada és el títol d’un conte aparegut al primer llibre de contes de l’escriptor argentí Julio Cortázar, Bestiario, l’any 1951. Any en què perfectament sis monges religioses podien haver habitat les estances d’una gran casa, la de Cal Rosal a la comarca del Berguedà de la província de Barcelona, de la mateixa manera que els dos germans del conte ho feien a la gran mansió espaiosa i antiga de la ciutat de Buenos Aires. Els intrusos són els quatre artistes que paulatinament es van apoderant de les diferents estances de la gran casa amb els seus treballs artístics (i les seves obsessions) en diferents àmbits de creació com la fotografia (Ricardo Portero) la pintura i l’escultura (Nathalie Rey) , les instal·lacions i objets trouvés (DeGalingo) i la pintura (José Luis Tercero).
Segons paraules del propi Cortázar, aquests contes entre els quals es troba Casa Tomada, van ser escrits com una mena d’auto-teràpia per sentir símptomes neuròtics que els molestaven i alliberar-se’n... Obsessions, manies, pors, somnis, records, etc., d’aquesta mena de matèria estan formats els seus treballs, com els de tants i tants artistes que a través de les seves obres i les seves paraules es resisteixen a ser expulsats del “paradís” si més no, sense haver fet sentir la seva veu, la seva crítica, la seva sensibilitat inconformista.
Intrusos a la gran mansió com a fantasmes del passat. Sorolls imprecisos, remors que bé es poden sentir entre les parets de l’impressionant i vell edifici d’habitacions de les noies que treballaven a la fàbrica dels germans Rosal i Cortina, residència de les monges i de les noies solteres que treballaven a la fàbrica, a l’antiga i primera colònia tèxtil que aparegué a Catalunya l’any 1858.
L’atmosfera de religiositat pertorbada per l’ocupació d’éssers estranys encara que quotidians; secrets inconfessables... Objectes, escultures, imatges inquietants i contrastos casi obscens en forma de fotografies i pintures de gran format envaeixen els espais i parets abans ocupats per paraules, llàgrimes, riures i silencis, per les vides dels treballadors i treballadores d’una de les ex-colònies tèxtils més importants de Catalunya.
Va ser durant una de les primeres visites al Konvent (antic convent de Cal Rosal) que els quatre artistes es van adonar de la grandiositat del lloc, per la pròpia història de l’edifici com a antiga colònia tèxtil però també per la història generada com a centre artístic i cultural poc temps desprès del seu abandonament l’any 1992 per part de les darreres monges que l’habitaven.
Empremtes de tantes i tantes vides que des de la seva construcció cap a l’any 1858 han anat omplint amb records cadascú dels impressionants i misteriosos espais que el conformen: habitacions, despatxos, menjador, petita capella, lavabos, estretes escales irregulars, salons, passadissos, jardins... Un autèntic laberint de misteri i possibilitats que els va obligar a posar en marxa la imaginació per triar un tema a partir del qual abordar l’exposició que ara es presenta.
Va ser l’escultora, pintora i dibuixant Nathalie Rey (París, 1976) com bé explica al seu escrit, que de seguida li va venir al cap el conte de Cortázar, Casa Tomada, en part per la intimidació que li suposava el lloc i la seva immensitat i en part com una declaració d’intencions dels quatre artistes en el sentit de “prendre possessió” d’aquells espais amb les seves obres.
Així, ella mateixa presenta algunes de les seves pintures iniciàtiques sobre una història publicada als diaris del vessament al mar de petits ànecs de goma i com aquests van recórrer milles i milles apareixen escampats a platges i costes. I acumulacions de materials de rebuig, ja siguin cadàvers de vaques (boges), runes o joguines mutilades... Altres pintures que bé podrien ser escultures de joguines de peluix transformats en petits “monstres” o simplement taques de colors i cosits a la tela amb precisió de cirurgià. Míssils que són pingüins de fusta o soldats de plom. I més peluixos reconvertits en “monstruitos” -segons les seves paraules- penjats del sostre...
Tot un món d’infantessa i d´històries quotidianes a cavall entre la tragèdia i l’esperança, entre la tendresa i la tristor.
DeGalindo (Barcelona, 1972) artista multidisciplinar, fidel com sempre al seu esperit d’investigador -i d’experimentador- de les deixalles urbanes (i icones dels mass media), ens presenta una gran instal·lació a la capella amb tants materials rescatats del carrer com de la seva pròpia vida i memòria. Fusta, tela, plàstic, goma, metall, pintura, ... “Materiales eternos, transformados de nuevo” segons les seves paraules. Una instal·lació plena de referents també a la imatgeria infantil (pingüins i personatges de ficció com l’inefable Bud Simpson al costat d’un “toro de Osborne” i petites peces de fusta multicolor del seu estimat fill petit, Riu) en què tampoc no falten les seves eternes teles reciclades presentades com a veritables rajoles estampades. I cortines amb transparències esquitxades amb elements pictòrics i reconvertides en làmpades imaginàries... “Artefactes” escultòrics de materials de rebuig a terra, com a estructures arquitectòniques o penjant del sostre provocant la gravidesa, producte de la imaginació inquietant d’un artista, d’un “alquimista del bricolatge” que no deixa de tenir la mirada del nen que una vagada va ser i que no deixa de “jugar” amb tot allò que li cau a les mans, aportant no obstant, la seva crítica àcida sobre el present i el consumisme i un passat recent del nostre país convuls políticament i socialment.
El fotògraf i pintor Ricardo Portero (Barcelona, 1966) ens presenta un seguit de fotografies de mitjà format en paper fotogràfic muntat damunt cartró ploma del que perfectament podria ser la pròpia història de decadència del lloc físic en que ara s’exposen: restes de parets d’antigues fàbriques; esquerdes; racons maltractats i oblidats; restes d’artefactes a terra,... Imatges de parts d’edificis en ruïnes que ens posen en contacte amb les vivències i costums de les persones que els habitaven (i de les que encara ho fan o han tingut relació amb ells). De la mateixa manera que una mirada acurada de les habitacions del convent així com de les seves parets exteriors, balcons i finestres ens diuen moltes coses de tot allò, bo o dolent que ha pogut passar al llarg de la seva història, a vegades fràgil i vulnerable...
El pintor i dibuixant José Luis Tercero (Barcelona, 1967) busca clarament la provocació visual -i mental- amb les seves pintures a partir del contrast entre elements orgànics i animals aparentment poc relacionables entre si, si més no, amb una imaginació convencional... A la gran sala dels pilars, ens presenta una sèrie de pintures de gran format damunt tela i d’altres damunt paper disposades en forma d’instal·lació penjant del sostre amb cadenes, entre cortines de plàstic translúcid proposant un recorregut entre obscè, visceral i sensual amb la temàtica ja recurrent en ell des de fa un cert temps, d’aparador de grans peces de carn d’escorxador obertes en canal però en aquesta ocasió, posades en relació amb un altre tipus de carn, la de noies i nois despullats en actituds a vegades provocatives i sensuals... Allò orgànic i físic, allò morbós i poderós enfrontat a la nostra -a vegades- perversa imaginació. Una mena de “boutique” d’allò fosc que a voltes no ens atrevim a pensar, però que com autèntics voyeurs mirem encara que sigui amb un ull cluc...
PD.: Em consta en converses amb els quatre artistes, que han intentat posar una mica dels seus treballs en l’obra dels altres i tota la sensibilitat i veritat de què han estat capaços. I que la gran empresa d’aquesta mostra col·lectiva els ha suposat formar part d’un conte neo fantàstic que distorsiona un ordre establert...
Eliodoro Marquínez.
L’Hospitalet de Llobregat, a 15 d’agost de 2017.
“Construcciones efímeras”
Mostra conjunta de Nathalie Rey i J.L. Tercero
Del 3 al 30 de març de 2017
Centre Cívic Fort Pienc
Inauguració: 2 de març a les 19.30 h.
Horari visita exposició: De dilluns a divendres de 10 a 21 h
Entrada lliure
EL títol d’aquesta nova exposició conjunta dels artistes Nathalie Rey (París, 1976) i J. L. Tercero (Barcelona, 1967) podria portar a una certa confusió des del moment que remet a continguts relacionats amb l’arquitectura. No obstant això, no els resulta del tot aliè -Nathalie Rey entre d’altres titulacions és llicenciada en arquitectura, J.L. Tercero en B.B.A.A. i un gran amant d’aquesta. Però no es tracta de projectes, esbossos, dibuixos, fotografies o maquetes d’un tipus d’arquitectura que compleix una funció concreta i temporal. Ni tan sols de l’ús de materials d’escassa qualitat per la seva poca durabilitat i tan usats en l’arquitectura efímera.
És a l’essència dels motius que formen part d’una obra-arquitectura entre mental, sentimental i emotiva a la que fan referència amb aquesta mostra:
escultures, pintures, dibuixos, gravats, instal·lacions i fotografies conformen aquesta exposició que intenta per una banda ser un homenatge a aquells elements si bé construïts per l’home que ja formen part del paisatge rural i natural i per l’altra, la denúncia a una acumulació de materials de rebuig perillosos que no n’haurien de formar part i que la societat assumeix com a inevitable i com a preu a pagar pel progrés i la industrialització. Tot amb grans dosis de sensibilitat i fins i tot d’humor i com a veritable exercici d’introspecció i d’estil.
Allò efímer entre la ciutat i la natura.
Nathalie Rey presenta per una banda una instal·lació d’escultures en forma de columnes de diàmetres i mides variables i amb materials tan diversos, com guix, pedra, fusta, metall, ciment, parafina, etc., amb incrustacions d’altres petits elements que formen part del temps i la geografia (fòssils/estrats). Columnes formades amb cilindres d’idèntic diàmetre però diferents gruixos tal com autèntiques “cates” de mostres de terreny estretes amb un penetròmetre. A voltes amb l’arquitectura: columnes que bé podrien anar cap amunt -tot i no haver d’aguantar capitell ni formar part de cap estructura- o fer referència al sòl sobre el qual es sustenten. Efímeres i subtils.
Per altra banda, presenta uns delicadíssims dibuixos en grafit que sempre expliquen la història real d’una catàstrofe natural o com a conseqüència d’alguna guerra però que ens ho fa empassar amb l’anècdota sensible i poètica d’una nova incrustació: alguns dels seus entranyables “ninots de peluix” que per si mateixos conformen una de les altres temàtiques recurrents en ella. O bé amb “l’aparició” entre fum, pols o boira de les mateixes columnes, però aquesta vegada dibuixades amb gran detall i una extraordinària sensibilitat.
Dibuixos metòdics en l’execució, en l’ús magistral del grafit amb la delicada representació amb pintura acrílica dels “ninots de peluix” que en la seva significació i referència a la infantesa -també la de la mateixa artista-, edulcoren una temàtica tràgica i devastadora.
J.L. Tercero presenta algunes de les seves pintures a l’oli damunt tela de gran format i en blanc i negre sobre la temàtica de murs de pedra seca. Elements “descoberts” a la terra dels seus avantpassats, la Manxa i que no per resultar aparentment inútils amb una visió actual deixen de representar símbols, icones d’un passat no massa llunyà respecte els usos que de les pedres i el terreny, feien els seus antics habitants. Petites construccions en forma de murs rectes o lleugerament corbats com a protecció del vent i del fred tant pels antics camperols de la zona, els caçadors i pels animals que utilitzaven per conrear la terra. Construïts amb les mateixes pedres que podien extreure amb l’arada per facilitar les tasques agrícoles -que s’amuntegaven en diferents formes- i que a la vegada servien per construir les seves humils cases a les aldees.
També presenta -per primera vegada a la seva trajectòria expositiva- dibuixos en grafit de diferents dureses, algun gravat a linòleum i sis fotografies analògiques en blanc i negre i paper setinat, sobre idèntica temàtica, si bé amb l’aparició del dibuix d’alguna construcció com a protecció de pous d’aigua o vedrunes i fites de delimitació de parcel·les. O senzillament alguna acumulació intencionada de pedres. Elements que en molts casos formen part del paisatge rural no tan sols d’aquella regió sinó de qualsevol altra en procés de degradació i abandonament. Homenatge a aquests elements oblidats, plens d’història i també de poesia i a meitat de camí entre escultures, tòtems, restes arqueològiques i autèntiques construccions efímeres.
“Construcciones efímeres” és una exposició coral que fa un recorregut per diferents àmbits de creació plàstica encara molt vigents al panorama artístic actual, amb el nexe d’unió de les acumulacions de materials pobres i de rebuig en forma de construccions temporals tractats amb la sensibilitat i el respecte que mereixen tant els motius com la mateixa pràctica artística. Una mostra tan clara i directa en la forma i el contingut com plena de subtileses i missatges ocults.
Epílogo
Exposición de pintura y escultura
por Nathalie Rey
en LaContra
del 9 de septiembre al 15 de octubre
Empezar el año por un punto final... Propósito extraño, pero atractivo…
Uno no escoge el momento de iniciar o cerrar un ciclo; es parte de las vicisitudes de la creación artística.
He de saludar la propuesta de LaContra, porque ya había anunciado el final del ciclo de los apilamientos en el mes de enero, y aquí me dan la oportunidad de celebrarlo con todo el fausto necesario...
Los “Tas” nacieron de la necesidad de establecer una especie de catálogo de las ideas que me han obsesionado siempre. Hoy esta tarea está acabada, lo que me permite pasar con más seguridad a otra etapa de mi trabajo que deseo más libre.
De las 20 obras que constituyen la temática de los apilamientos, he querido enseñar los 5 grandes formatos –por el placer de verlos expuestos juntos al menos una vez – y la instalación de los pingüinos de madera en una disposición nueva. El resto, algunas de las obras que me han permitido hacer la transición hacia el trabajo en curso...
Barcelona, el 30 de julio de 2016.
